Senyor president, en primer lloc, voldria disculpar-me pel to poc agradable de la meva última carta. El problema és que vostè no contesta cap de les qüestions que li exposo. Suposo que no ho farà. Però no digui més mentides. Per què no acabem amb tot això? Vol que el nostre país, tal com és ara, s’acabi? Ha comprat un llumí? Estem superpoblats, però superpoblats de gent amb altres prioritats a les nostres. Ha vingut mai algú a casa seva i li ha canviat el color de les parets? Doncs, a cagar! Això era una cosa i ara és una altra. Volem un país nostre. Això és un país de traficants i terroristes. Per què no roben a casa seva? Per què no detenen als seus amics, els verdaders traficants de droga? És que ha deixat entrar tota aquesta panda, per tenir culpables? No em sento d’aquest país, senyor president. Vostè s’hi sent? Segurament sí. Li deu agradar tot aquest circ pudent. Però arribarà el dia en què haurà de fer les maletes. I jo també. Com li he repetit més de cent vegades: tot això se’n va a la merda. I vostès no faran res per aturar-ho. Potser perquè no els donaria vots. Potser perquè els importa ben poc. Senyor president, tranquil. No li escriuré més. No crec en vostès. Hem perdut. Extermini ja.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada