No és el millor moment

Aquest és el post número 98 i ara mateix és l'últim que escriuré en aquest blog. Fins i tot, he estat a punt de borrar 97 posts, però aquí es quedaran. Fins quan sigui.

VuVuzeles a Vic

Ara que son actualitat les seleccions esportives, gràcies al Mundial de futbol, paral·lelament s'està disputant la Copa Amèrica d'hoquei patins. Una competició en la qual sí que ens deixen participar com a país. Una competició estranya ja que participen equips americans (com diu el nom) i Alemanya, Catalunya i Sud-Àfrica. S'està disputant a Vic. A més a més, comparant-ho també amb el Mundial de futbol, a la Copa Amèrica es juguen paral·lelament la competició masculina i femenina (una mica com els tornejos de tennis). Tota la informació està aquí. De moment, els catalans estan a semifinals (vs. Brasil), i les catalanes també a semifinals (però vs. Alemanya). Segurament, la coja d'hoquei-patins no haurà volgut participar per no fer el ridícul. Hauria d'anar només amb un patí?

dark clubs

Fa uns anys veníem de molt lluny (o bastant lluny, segons des d'on ho mirem) per anar a aquestes sales de música sorollosa i bars oferidors d'alcohol, altrament anomenades discoteques. Ara estan més a prop, i després d'uns 7-8 anys (mala memòria) encara hi anem traient el cap. No som els mateixos, això sí. Però és igual. De tant en tant és bonic re-viure una nit en una sala fosca, beure uns combinats ben bons i escoltar aquells (ara sí) clàssics de la sala. Dos clàssics que amb les noves tecnologies del segle vint-i-tres mil, he immortalitzat en aquest blog:


Son "Hellraiser" i alguna cançó mítica de To/Die/For, un grup finès. Gran qualitat visual i musical amb aquestes noves tecnologies. Algun dia tot això s'esborrarà i no hauran servit de res totes aquestes línies escrites. Ho vaig avisant, tot i que quan passi, ningú ho podrà veure. A no ser que siguis un tipus especial que fa print-screens, però això ja seria un altre tema...

st. andreu - segle 21

general

PANEM CIRCEM

Juga la teva partida

Això no pretén ser un altre post de fucktheworld, però veig massa diàmetre d'ulleres, massa colors d'ulleres, massa punks artistes amb uns pares multimilionaris, locals d'artistes visuals caríssims, moltes @s, massa cantautors ploramiques (castellans), ciment i més ciment, empreses que es dediquen a fabricar aire, grups amb massa pedals cars, sous estratosfèrics i sense-sous, i ningú hi vol posar remei. Cada vegada més, quan veig unes eleccions (democràcia), crec que s'ha de votar a allò diferent, al canvi d'aires, als que encara no han trencat/robat/millorat res.
Massa gent es queda a casa tranquila, indefensa, decebuda... i ells sempre ho tenen tot a favor. Fan el que sigui per comprar la ment d'allò incert. Apliquen mesures que semblen bones per al ciutadà/client, quan a darrera (la que no diuen) hi ha amagada la bona per ells. Penso que si al poder entren uns de nous, almenys trigaran a saber funcionar el joc. Això tots sabem com funciona. Al final sabem el truc. Tot té aquell punt feble. Ells també. No pot ser que sempre se surtin amb la seva.
A tu també et fan encara el dinar?

Await

[Un moment d'espera patrocinat involuntariament]

Sobre un barri de Barcelona

Gràcia: fuck you!

Amb Efectes

De tant en tant, quan torno on agafen pols els discos antics, alguna cosa m'empeny a fer un remember d'algun d'aquells CDs. Aquesta vegada ha estat el torn de Bad Astronaut i NoFX, que han tornat cap a la capital amb el cotxe que condueixo. Normalment no es mouen del cotxe, i tornen al seu punt de sortida amb una escolta més. Però "So long and thanks for all the shoes" ha tingut més d'una oportunitat. Editat dos anys després del més popular dels NoFX "Punk in Drublic", aquest disc encara m'agrada. Cançons de mig minut com "Murder the Government" (que van tocar al festival de la vaca quan encara era als pirineus) o "Dad's bad news", "I'm telling Tim"... Grandiós! De fet, encara estan vius i publicant LPs, EPs i formats cada cop més extranys. Han sigut constants, fent discos molt semblants. I amb portades horribles com la d'aquest "So long and thanks for all the shoes", amb el corresponent artwork interior. I per acabar, un fragment de les lletres de NoFX: "I'm off to Pakistan, learn the laws of islam / Fundamentalism, forget that rock 'n' roll / No cigarette, no drink, in fact / It's difficult to think about getting laid / When you don't even get to see her face / I'm not insane". Un gelat de maduixa, vainilla i xocolata?

..

Astronautes

Sempre que aquest senyor em recorda a Bad Astronaut, faig una visita al mai-espeis del senyor Cape i sempre hi trobo històries noves. Ara diu que a l'estiu farà concerts amb Bad Astronaut, i que està publicant un disc (a cançó per mes) en solitari. De l'activitat passada, les revisions en directe de les cançons de Lagwagon amb el seu amic Jon Snodgrass (van fer tota Europa - Spainisnoteurope), n'ha sortit un disc increíble: "Liverbirds". Ell ho diu així: "Having played many shows together, Joey & Jon recorded the Liverbirds split album to capture the atmosphere of them performing live on each others songs. … And more beer. Always more beer. When in doubt, beer". Es pot comprar/descarregar a través de la seva pàgina web o altres mitjans habituals. És cert que ni l'artwork d'aquest disc, ni dels seus en solitari, podran superar els de Bad Astronaut... però aquest disc és IMMENS. Pianos, dos amics - dues veus, i sobretot moltes guitarres acústiques. Putuserrat...

aquest blog s'està convertint en un àlbum de fotos...

Arbeitslos

De moment en la nova temporada de Hattrick, la primera a 7a divisió, els objectius es van complint. Primera golejada encaixada, primer jugador adversari de més de 100mil de TSI que acaba el partit lesionat, i arrivar a la tercera ronda de la Copa d'espain. Qui no es contenta es per que no vol. Algun equip de 1a vol que l'entreni? No tinc feina.

El diable

Escriu el diable: "La música, el clar de lluna i els somnis són les meves armes màgiques. Però no s'ha d'entendre per música només aquella que es toca, sinó també aquella que queda eternament per tocar. Per clar de lluna, no s'ha de suposar que es parla només del que ve de la lluna i fa en els arbres grans perfils; hi ha un altre clar de lluna que no exclou el mateix sol, i enfosqueix en ple dia el que les coses fan veure que són. Només els somnis són sempre el que són. És el costat de nosaltres en què naixem i en què som sempre naturals i nostres".
"El bon somiador no desperta".
(Estic) "Cansat d'astres i de lleis, i una mica amb la voluntat de quedar a fora de l'univers i recrear-me seriosament amb res en absolut".
"La humanitat és pagana. Mai cap religió no l'ha penetrat. Ni està en l'ànima de l'home vulgar poder creure en la supervivència d'aquesta mateixa ànima. L'home és un animal que desperta, sense que sàpiga on ni per a què".
"Les religions són símbols, i els homes agafen els símbols, no com a vides (que són), sinó com a coses (que no poden ser)". (Les religions) "Són com la mateixa frase dita en diverses llengües; de manera que els que estan dient la mateixa cosa no s'entenen els uns als altres".
"Tots els fundadors de religions, es va recordar de tot, menys d'existir".
"Vivim en aquest món dels símbols (...); i cada símbol és una veritat substituta de la veritat fins que el temps i les circumstàncies restitueixin la verdadera".
"Hi ha, respecte al que succeeix en aquest món, tres teories diferents: que tot és obra de l'Atzar, que tot és obra de Déu, i que tot és obra de diverses coses, combinades o entrecreuades".
"Tot aquest univers, i tots els altres universos són buits dintre el buit, no-resos que giren, satèl·lits, en l'òrbita unútil de cap cosa".
"El que creo queda dins l'ànima -no té lloc ni posició al món".
El diable aquí és Pessoa dins el conte 'L'Hora del diable".

Esmorzar i/o Sopar

Odissea 33.0

Diu el sr. Monegal, que diu algú, que el fum que expulsa el volcà Eyjafjalla fa olor a pet. "És a dir, que si el volcà expulsa allò que hi ha a les etranyes de la Terra, vol dir que el nostre planeta està tan fotut per dintre com per fora. És inquietant". Podríem resumir també que un gran pet paralitza Europa. Si tens la desgràcia d'haver de tornar de Berlin a Barcelona i els avions deixen de funcionar, la cosa es complica. Més quan tothom ho intenta. Espero que Eyjafjalla no deixi de expulsar merda durant anys. Jo no viatjaré. No vull tornar a re-viure la següent odissea.
Un viatge de 33 hores que comença al barri de Friedrichschain de Berlin a les 4 am, quan sona el despertador. En sortir al carrer, t'adones que Berlin no tanca per nocturnitat, i que la ciutat encara fa olor a cervesa. Gràcies al metro arribem a la Berlin Hauptbahnhoff a les 5:30 am (foto).

A les 6 menys 2 minuts agafem un tren que ens ha de portar a Paris (foto a les 6:12 am). 

Abans però farem un bon recorregut per les terres germàniques, des de Leipzig (foto a les 7:09 am), passant per Erfurt, Frankfurt, Mannheim i altres grans ciutats (on mai he estat i segurament mai estaré), per fer un ràpid canvi de tren a Oldenburg.

En aquest regional, passem la frontera entre Alemanya i França, i ens aturem a Estrasburg (foto). Una parada d'una hora que aprofitarem per dinar, són la 1:25 pm.

Agafem un tren que ens porta fins a Paris, en un recorregut tan horitzontal com inútil, que si mai vols anar a Berlín des de Barcelona amb tren no cal que facis. A les 4:30 comença l'aventura per Paris. Una ciutat col·lapsada de gent buscant sortir de la ciutat, com si hi hagués una bomba atòmica a punt d'explotar. No hi ha taxis, cotxes de lloguer, trens regionals, trens de llarga distància, el metro està brut i fa pudor, viatges cap aquí i cap allà... Gent que paga fortunes per anar amb taxi fins a casa, cues, cues... Maletes cansades d'anar amunt i avalls. Els francesos no han descobert les escales mecàniques. Visitem estacions de busos internacionals, Gare de Lyon, Gare d'Austerlitz (que passo a anomenar Auschwitz). Gent i més gent que espera un tren que l'ha de portar a algún lloc. Vaga de trens. La "nostra" companyia de trens (Renfe) ha llogat autocars per fer el recorregut dels trajectes Paris-Madrit i Paris-Barcelona. Algun autobús surt amb places lliures, però els "amables" "senyors" de Renfe ens diuen que no venen bitllets. Escenes dignes de pel·lícules espanyoles de sempre. El caos. Disputes dialèctiques. La desesperació. El cansament... De sobte, una francesa de color que parla espanyol ens diu que ens ven uns bitllets per un autobús que sortirà a les 10 pm (que finalment surt a les 10:30 pm) amb 38 persones (madrilenys, chinos, catalans, bascos, francesos...) amb destinació a Barcelona. Esperpèntic. Assegut al seient del bus (hi haurem d'estar més de 14 hores) veig com Paris decau (foto a les 10:12 pm) i que sortirem d'allí sense-saber-com).

Durant les 14 hores d'autocar passen moltes coses, sobretot dins al cap. Segurament si queda algun sentiment disposat a viatjar s'acaba esvaïnt. (foto a les 3:02 am).


Parades en estacions de servei de ves-a-saber-on (foto a les 7:34 am), incontables canvis de conductor, el tio que fuma cigarrets, el tio que ronca, els cops de cap que quasi toquen a terra, les infinites trucades de telèfon, els discos en repetició, la bateria del mòbil que s'acaba, el clàssic embús a l'entrada de Barcelona... Satisfacció.

Baixant de l'autobús veiem turistes que venen de la platja somrient. Espero que no hagin d'agafar l'avió per tornar a casa. La vida els canviarà,  segur.  Cap a dos quarts de dues del migdia i 33 hores després arribem a casa. Veiem pel canal de notícies català, que hi ha molta gent aturada a tot arreu i que no pot tornar a casa. El plat calent de pasta és glòria. I recordin, si veuen un volcà expulsant fum o senten olor a pet, no vagin a l'aeroport. Jo no hi penso tornar de cap de les maneres. Al principi d'aquest escrit, ho deia ben clar: "el nostre planeta està tan fotut per dintre com per fora". Al final ens quedarem sense mariscada...

Ara sabreu qui viu allà dalt...

[Paparazzis fotografiant l'aparició celestial]

Vals

Futbol europeu, ja!

Quants diaris omplen (i compren) amb "la liga de las estrellas" de futbol... Fins i tot, amb un únic partit: el Madrit-Barça. I és que mirar els altres partits és pitjor que una entrevista de 2 hores al president de la Generalitat: Tenerife - Valladolid, Xerez - Getafe, Deportivo - Racing, Bilbao - Almeria o l'apassionant Osasuna - Zaragoza. Necessaria una lliga europea, JA!

Arbre de contes

Acabo de llegir "L'Arbre" de Slawomir Mrozek. Com que no tinc memòria no ho puc assegurar, però almenys és un dels millors llibres que he llegit mai. De fet, és l'únic que, al acabar de llegir-lo, m'ha fet tornar a la Biblioteca i agafar més llibres del mateix autor.

Españoles: siempre.

Imagini'n per exemple que al Land de Hessen no es parla l'alemany, la llengua que es parla a la majoria de territori germànic. En aquest Land es parla, curiosament, l'espanyol. Els seus habitants han de conviure amb l'idioma oficial del Land (espanyol) i l'alemany (ja que administrativament pertanyen a Alemanya). En aquest Land hi ha i hi ha hagut des de sempre molta immigració. Primer, de la resta d'Alemanya i després de molts altres països. Els habitants d'aquest Land tenien unes tradicions i una cultura en general molt semblant a la espanyola, i en definitiva, diferent a l'Alemanya. Els habitants del Land "de tota la vida" es consideren espanyols i voldrien independitzar-se d'Alemanya. Els alemanys els odien per això i per altres motius inclassificables. Fan acudits sobre els "espanyolitos". Diuen que marginen la llengua alemanya. Que si no parles espanyol, et tanquen a la presó. Que Alemanya es un sol poble (!). Que han d'estar units. Els immigrants han entès que allà és Alemanya i que l'alemany és l'idioma oficial. Alemanya ho creu també així.

Com que la majoria d'immigrants saben l'alemany, no fan cap esforç per aprendre l'espanyol. En aquest suposat Land de Hessen on es parla espanyol, cada cop hi ha menys gent que parla l'espanyol. Fins i tot, hi ha gent que li fa vergonya, i com que també l'entenen en alemany, es nega a aprendre'l. Els habitants espanyols no volen quedar absorvits pel gran país que es Alemanya, on administrativament pertanyen. No poden demanar independitzar-se. A molts, els fa por i tot. De fet, si ho poguessin votar democràticament, segurament dirien que no. Tots els immigrants (que fa tant i tant de temps que arriben) també votarien. Aquests immigrants no han acabat d'entendre (ja que el Govern de Catalunya no ha fet cap esforç per integrar-los) que el lloc on estan necessita un espai propi. Però mai el tindrà. Tots saben que mai s'independitzaran del gran país on pertanyen. Perquè Catalunya és així. Però deixarà de ser-ho. A les grans ciutats el català està esvaïnt-se. Però ells diuen que l'espanyol està perseguit. Ells defensen el país únic (!), el sol poble. El teu document administratiu d'identificació sempre t'ho recorda. Igual que ells. Però senyors del jurat: jo no pertanyo a aquesta gran merda que és Espanya. Tampoc crec en el gran circ de merda que és el Govern de Catalunya.

Necessitem gent nova, que intenti destruïr tot aquest circ. No es pot fer gaire. Els partits "grans" (quan el número de vots és proporcional a la quantitat estafada) sempre obtenen un percentatge semblant de vots. Com en el bàsquet, els petits detalls son els que compten. I també és qüestió d'estadística. A aquests nous polítics els diria que facin números, que guanyin els petits detalls. A tot el manat de porcs i porques, de dretes, esquerres, teleporqueria i misèria popular... No m'interessen, de veritat. Quan sigui el moment de tot això que ells anomenen democràcia, hi participaré per intentar fer-los-hi-en fora. O segurament per intentar fer-m'hi fora. Seré un petit detall (en contra seu). Vostès, si volen seguir gaudint de l'espectacle, ja saben que han de fer. I mirant les audiències dels programes més vistos, poca cosa canviarà. Notícies sobre polítics corruptes, guerres religioses, fam en algun país pobre, els gols de la jornada; i després humor per passar l'estona, pel·lícula de Hollywood i a dormir. Tranquils, al final, serem espanyols (i gauridem amb el podemos i la selección).

[Moraleja en català? Pedralbes]. Moralina: Espanya 5 - Neurona 0.

(Fotografia i acudit final utilitzats sense permís)

Lluna a la nit

El Planeta Kiwi

2 pianos + 1 drumkit = AUFGANG!!!!

Aufgang - Live at Sonar 2005 from InFine Music on Vimeo.

Evolution

Ja em diran quina és la evolució de l'espècie humana quan a l'any 2010 els noms més comuns (almenys a l'Alt Camp, segons un diari de berenars) son Josep i Maria...

... i etcetera

We are
What we pretend to be,
So we must be careful about
What we pretend to be.

(Kurt Vonnegut)

Alcohol

00 h - Un carrer del barri de Gràcia

No és que la fotografia tingui efectes estranys. És que el que la va fer, estava sota els efectes del títol d'aquest post (i també caminant). En conjunt, l'endemà vaig veure que aquesta foto era un bon retrat de la nit. Feia temps que no arribava tant tard a casa. Aquarium!

Neu!

17 h - Plaça de les Palmeres (St. Andreu - Barcelona)

i tu?

"Si considerem que la història és un procés obert, cada ciutadà hauria de participar en la seva construcció". Fritz Stern (en el seu idioma, suposo).

EL video

"L'home que no dorm" from finalmentfi on Vimeo.

Fl*og you!

Uns quants enrere no hi havien blogs. Avui em pregunto què passava amb tots els pensaments, idees absurdes, reflexions o senzillament paraules que hi ha escrites en milions de blogs personals a tot el món. Realment a algú li importa tot això? Sé que el que faig en aquest precís moment és això: apuntar aquesta gran tonteria. Segur que els que escriv(en)i(u)(m) en un blog, son gent que li agrada llegir/escriure. I abans? Només llegien? S'ecrivien diaris personals que no podia llegir ningú? I així, ara els diaris son a la vista de tothom? No espero cap resposta a cap d'aquestes preguntes. Aquest és un blog personal d'algú que mai ha escrit un diari secret. Jo només faig servir això com a recordatori personal, perquè tinc molt mala memòria. Quan el sr. Blogspot deixi d'existir, també ho faran tots aquests escrits, dibuixos, videos... Seré el mateix, no ho recordaré. Però com que tenim poca feina, perdem el temps escrivint rucades. A vegades no entenc què ens motiva a llegir els pensaments d'altres persones... un "avui he pensat que hauria de passejar més pel parc, escoltant el grup X, reflexionant sobre la bellesa dels arbres" interessa a algú? Potser coneixes molt a la persona en qüestió, però mai parleu d'aquestes coses. És tot això dels blogs una comunicació només virtual de pensaments? És, com apunta el sr. SenseSostre, informació inútil? És una forma d'auto-obrir la nosta ment al món virtual? És fruit tot això de la manipulació dels mitjans de comunicació? No, tampoc espero cap resposta d'aquestes últimes preguntes. És, com he dit, un altra reflexió que quedarà escrita i hem recordarà que algun dia la vaig pensar i escriure. Però potser abans que el sr. Blogspot s'extingeixi, et borraré jo.

El meu nom en japonès (suposadament)

La ciutat

El nou single del sr. Gerard Quintana: una fotografia real/simpàtica de la ciutat de Barcelona. Al disc hi ha altres bones cançons.

Cap de setmana en vers

Carretera.
Ràdio. Soroll.
Cerveses. Tapes basques. Futbol. Victòria.
Re-trobaments.
Refredada.
Mala memòria. Insomni.
Riure injust. Taronges.
Més futbol. La migdiada.
Una tarda de diumenge.
L'entrevista. La tertulia esportiva indignant.
La tele del veí.
Fi.

Burn!

600 mil aturats a Catalunya, que suposen +/- un 16% de la població activa. Una gran notícia per acabar el 2009. Segurament davant d'aquesta dada, els polítics s'afanyaran a muntar nous números pel seu gran circ i així tapar aquest fet. Si ens ho mirem objectivament, vol dir que treballen 5 de cada 6 persones que poden fer-ho. Si d'aquestes 5, descomptem tots els funcionaris inoperants, especuladors, paletes que miren com els altres treballen i altres éssers in"actius", queden 2 de cada 6 persones treballant. I si restem els polítics (algú pot afirmar que treballen?), queda 1 de cada 6. Això significa que son tant els que treballen, com els que estan a l'atur. Potser caldria que els polítics, almenys per un cop i sense que serveixi de precedent, posessin algun remei a aquest problema. Quarentons de corbata i quarentones amb vestits fastigosos: deixeu de fer el pallasso. El vostre circ està acabat. Cal que algú cremi tot aquest envelat.

Dibuixos estúpids

A partir del 2010 ja no buscaré més dibuixos estúpids per penjar-los en aquest blog. Els faré jo mateix. Ha nascut el meu nou superheroi. Es diu SiDEBURN i intentarà aparèixer cada setmana a:
http://sideburnme.blogspot.com
Espero que no li agradi a ningú. Bon nadal a tothom!!